El passat dissabte 7 de febrer vaig fer la marxa de l’exili de Portbou a Colliure (21 km), i durant la caminada vaig mirar de posar-me dins de les ànimes d’aquelles persones que fugien de l’horror pel mateix camí que estàvem trepitjant -homes, dones, nens, ancians…, però vaig adonar-me que era completament impossible: Tots els caminaires anàvem ben vestits, teníem diversos punts d’avituallament fins a Colliure, i feia sol i un xic de vent… Res a veure amb les condicions meteorològiques d’aquells dies de febrer de 1939, en què només hi havia la neu i la fred.
Nosaltres sabíem que a Colliure agafaríem un tren i tornaríem a casa, on ens esperava menjar calent, però ells no sabien què els esperava quan arribessin a França: la por, la incertesa i l’enyorança eren les seves motxilles.
I els nostres veïns els varen abocar a les platges de Sant Ciprien i Argelers, entre altres, tancades i vigilades pels guàrdies senegalesos. Moltes d’aquestes persones varen trobar la mort allà i d’altres varen ser deportades posteriorment, amb l’entrada dels alemanys.
El nostre món es incert, però recordant tots els qui van haver d’exiliar-se, vaig pensar que no voldria haver tornar a travessar la frontera, però que aquesta vegada fos sense retorn.
Teresa Mur
