El passat divendres 17 de juliol -un dia abans de la commemoració dels 90 anys de l’inici de la Guerra Civil, que va deixar un país en ruïnes, amb mes d’un milió de morts i un número indeterminat d’assassinats, desapareguts i exiliats, a més d’una postguerra plena de fam, por i silenci-, la Fina Gabarrón i jo, en principi a títol personal, però també en nom de la nostra associació, vàrem assistir a la inauguració de l’Espai memorial Carles Rahola i Llorens, un acte d’homenatge de l’Ajuntament de Girona, per recordar aquest gironí afusellat pel franquisme i donar suport als seus nets. Aquest espai consta d’una placa commemorativa i un banc, just allà on es troba el seu nínxol. En els parlaments es va destacar que l’acte també era per recordar totes les persones afusellades i exiliades durant el franquisme i un cant a la llibertat, la democràcia i els drets de tothom.
Carles Rahola, periodista, escriptor, historiador i polític republicà va ser assassinat el 15 de març de 1939, després de ser condemnat només pels seus escrits, a causa de la por dels revoltats a les paraules, a les idees i a la força de la ciutadania per voler una món més just i equitatiu per tots.
Vàrem poder parlar amb Emili Ros Rahola, un dels nou nets de l’intel·lectual homenatjat, i el que ens va dir encara em retruny a dins el cap: Després de l’assassinat, el rebuig per part de molts gironins, la ruïna econòmica i l’exili a diferents països, com Xile i França. No n’hi havia prou amb l’afusellament del cap de família, sinó que els seus descendents encara són víctimes d’aquell estigma. De la mateixa manera que ha passat als familiars de les 510 persones que encara són dins la fossa comuna del cementiri de Girona, amb el buit de molts dels seus conciutadans de l’època, les penúries econòmiques que van derivar d’aquell fet i la por i el silenci que han arribat fins als nostres dies.
Teresa Mur, presidenta de l’ARMHLL
